Guaitant la vida

La gran ona de Kanawaga

noreply@blogger.com (Francesca) — Sat, 27 Dec 2008 18:16:00 +0000

Es va estar una bona estona mirant fotografies, entre elles, la del quadre.
Les imatges li van fer evocar els records.
Havien passat trenta anys.
Just els que feia que havia tornat del Japó.
Per un moment va tornar als anys setanta amb la il•lusió dels qui es creuen poder canviar el món.
Van emprendre un viatge que els portà primer a l’Índia, després a la Xina, més tard al Japó.
Només duien una motxilla, pocs diners i es podien fer a tot, es tenien l’un a l’altre, vivien un gran amor.
Van treballar de pagesos, de cambrers, de paletes, de pintors...
Dia rere dia es guanyaven la manutenció.
En arribar a Tokio, el Fuji el va captar, una estranya atracció va fer-lo canviar del dia a la nit i no va voler seguir. Jo em quedo aquí va sentir de cop i volta.
Ella no, ella va tornar i en arribar, va continuar estudiant, es va casar i en pocs temps va portar dues filles al món.
Els últims trenta anys, havien passat sense cap sobresalt.
Però ell havia tornat, a buscar-la –li va dir- t’he trobat molt a faltar.
Per un moment, la quimera la va fer dubtar.
Però els anys no passen en va...

DECLARACIÓ "PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA"

noreply@blogger.com (Maria) — Sat, 06 Dec 2008 21:29:00 +0000

El 6 de desembre del 2008 és festa a l’Estat Espanyol. Celebren com cada any l’aprovació de la seva Constitució, una Constitució que nega l’existència de la nació catalana, nega els nostres drets històrics, legalitza l’espoliació econòmica que patim i consagra la divisió del nostre territori.

Davant d’aquest esdeveniment assimilador, que ens hauria de recordar el règim colonial a què som sotmesos, no podem oblidar la tradició constitucional que ens caracteritza als catalans en aquesta matèria. Vam ser pioners a Europa i al món en establir un contracte entre el rei i el poble que va definir als catalans durant molt de temps com un poble gelós de les seves llibertats i reconegut arreu per la seva moderna estructura constitucional. Vàrem ser els primers d’Europa a organitzar la Pau i Treva per a mantenir la seguretat; els primers europeus a tenir Parlament (abans que el de Westminster). Els catalans, segons tots els autors, som els primers a aportar la llibertat a la civilització europea; som els primers d’Europa a organitzar un sindicat de pagesos; els catalans mai no vàrem tenir un rei absolut, era un príncep paccionat. Tots aquests principis s'incorporaren a les Constitucions de Catalunya que Castella abolí mitjançant el dret de conquesta després de la derrota militar del 1714.

Enguany, els catalans sí que hem de recordar una Constitució. Celebrem el 80è aniversari de la Constitució Catalana de l’Havana, inspirada i redactada pels anomenats separatistes catalans de Cuba. Avui i aquí, esperonem tots els catalans a fer seva la mateixa moral de victòria i gran visió política que van demostrar. Perquè ningú pot negar que una gent que volia donar carta de naturalesa a la futura independència a través de la redacció d’aquella Constitució havien de ser uns homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya, i a més van demostrar un gran sentit polític de cara a la comunitat internacional al tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat Català.

Els que avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria i hem d’esdevenir els artífexs d’un procés que molts s’entesten en amagar i obstaculitzar, però que avança decididament cap a la nostra independència. Ara tenim les màximes possibilitats d’assolir l’èxit, i hem d’estar preparats davant els futurs esdeveniments que de ben segur s’acceleraran en el panorama polític català, i de quina millor manera, que renovant l’esperit, la visió i la moral de victòria d’aquells separatistes catalans de l’Havana, tot començant a redactar la nostra pròpia Constitució d’acord amb els nostres valors, principis i interessos. Prou constitucions espanyoles que lliguen i esborren la nació catalana! Ara més que mai, exigim una nova Constitució Catalana!

Catalunya, 5 de desembre del 2008

1 de desembre, dia internacional de la Sida

noreply@blogger.com (Maria) — Sun, 30 Nov 2008 21:17:00 +0000

25 de novembre

noreply@blogger.com (Maria) — Mon, 24 Nov 2008 21:51:00 +0000

25 de novembre, dia internacional de la no violència envers les dones

La desmesura del que costen les coses

noreply@blogger.com (Maria) — Sun, 23 Nov 2008 19:00:00 +0000

Mentre hi ha milers de persones que no poden menjar, uns altres rics ells, tenen tants diners que necessitarien trenta vides per poder gastar-los tots.
Jo no em puc fer a la idea del que deu ser tenir molts diners, penso que aquesta gent deu estar molt insatisfeta perquè ni en diners poden comprar el què més voldrien que seria viure unes quantes vides més.
Una model guanya xifres desorbitades fent un passe, un futbolista pot enterrar-se en milions per donar cops a una pilota, un pintor pot fer coves colossals, i ser pagat amb diners dels contribuents, i un mileurista segueix mirant-ho i cobrant els seus tristos mil euros que són un dineral, per a aquells que en una altra part del món en guanyen un o dos per una feina de tretze o catorze hores diàries.
Tot desmesurat.
I ara... preparem les butxaques que ve nadal,

Àngels

noreply@blogger.com (Francesca) — Sun, 09 Nov 2008 20:14:00 +0000

Us havien donat una feina explicita: cuidar la nena i no perdre-la de vista, serieu els seus àngels de la guarda. I així ho vau fer. En la seva primera infància la vigilàveu dia i nit. Una vegada va estar a punt de caure escales avall, però allí estàveu vosaltres per evitar-ho, una altra vegada va estar a un pas d’ofegar-se al riu... vosaltres atents i diligents, vau evitar la desgracia.

Ella era com si us tingués presents en tot els moment de la seua vida. Us coneixia de sempre, un quadre a l'habitació de la seva àvia, havia fet les presentacions. Concedíeu la benvinguda a tots aquells que arribaven a casa, ereu al seu capçal del llit, fins i tot vau ser en les estampetes de la seua comunió.

Fins un dia que, negligents, mandrosos fent una llarga migdiada, confiats en què, hi ha coses que no poden passar, vau baixar la guàrdia i... zas!, ella va descobrir un món que la feia sentir lliure i... va començar a volar.

Va trencar les estampetes de la comunió, la iaia ja feia anys que no hi era, per tant, ningú va enyorar el quadre de la seva habitació, la benvinguda a casa va passar a donar-la una reproducció d’en Miró i al capçal va penjar una fotografia d’en Guevara “El Che”.

La vau buscar, vau cridar i us vau desesperar fins que vau comprendre que ella era més feliç sense la vostra vigilància celestial.

El problema és ara explicar-li al vostre cap.

Tardor

noreply@blogger.com (Maria) — Sun, 26 Oct 2008 15:32:00 +0000

Rosa, dàlia, clavell… i tu ? com et dius ?
Creixes lluminosa per les parets del meu terrat i ho desconec tot de tu, només sé de la teva raresa, de la teva singularitat.
Qui ets ? d’on vens ? com t’anomenes ? , qui a casa t’ha portat ?
Colors de senzillesa, orgull de bellesa, penges des de la mata fins el terra tocar.
Com et diria que em recordes una primavera que en temps de tardor no sé si tornarà ?

Cavall

noreply@blogger.com (Maria) — Sat, 18 Oct 2008 21:16:00 +0000

Construït amb materials antinuclears, el seu cos alberga un apartament de 60 metres quadrats, amb sala d’estar, dues habitacions cuina i bany amb jacuzzi.
A La pota dreta del davant hi ha l’ascensor que comunica i incomunica amb l’exterior, les tres restants han estat degudament condicionades com a rebost amb capacitat per a emmagatzemar queviures, per sobreviure més de mig any.
Al cap, hi ha la piscina amb un gran tobogan on els nens es podran distreure en hores d’avorriment que segurament seran moltes.
La cua del cavall rotatòria, gira com les aspes d’un moli generant energia eòlica capaç de mantenir l’habitacle amb autonomia durant vuit mesos.
Es ven al mòdic preu de 300000 euros.

Dona desconeguda

noreply@blogger.com (Maria) — Tue, 07 Oct 2008 17:15:00 +0000

És ella, jo l’he reconegut de seguida, la seua mirada és inconfusible. La recordo tant...
Havíem viatjat junts en aquell tren que ens va portar fins Istambul,
S’acabava de casar i anava a buscar el seu marit que vivia a Turquia i l’havia demanada per poders.
Tenia por, por del futur i de l’home que l’esperava i a qui no coneixia.
No havia estat fàcil decidir-se, però el seu oncle la va encoratjar assegurant-li que era persona de bé i que res no li mancaria al seu costat.
Va fer el viatge,
En arribar, ell no hi era, havia mort feia uns quinze dies d’una mala caiguda de cavall. No havia estat possible avisar-la.
És trobava sola en aquell nou món desconegut i ple de misteris.
Avui l’he tornat a retrobar sortint d’un bordell i pujant al cotxe d’un traficant de diamants holandes. La seua mirada altiva s’ha creuat amb la meva. Ha fet veure que no em coneixia. Jo també

L'exili

noreply@blogger.com (Francesca) — Sun, 21 Sep 2008 10:58:00 +0000

He llegit molt sobre l'exili.
El tema m'apassiona.
Penso que és una part de la nostra història que no tenim superada, per callada i per tant desconeguda.
Els qui van haver de fer les "maletes" i marxar cames ajudeu-me, avui en dia, són gairebé tots morts, però per França, Mèxic i altres llocs del món viuen els seus descendents, molts dels quals encara preguntant-se: per què no sóc català?
A la majoria, ningú els ha donat explicacions. Saben que els seus avantpassats, en el seu dia, van ésser condemnats a mort, però ignoren les causes. A més, van viure amb ells, les constants ganes de retornar a casa, fins que un dia, la terra que els va acollir en vida, els va acollir també en la mort.
Cal donar una explicació, cal retornar les coses al seu lloc, cal que per sempre més ningú hagi d'abandonar el seu país, ni canviar la seua vida, per causa d'unes idees contràries a les d'uns pocs que, per la força de les armes, condicionen la vida i les idees dels demés.
M'agradaria aprofundir molt més en el tema de l'exili. Tinc pensat fer la ruta de l'exili i visitar els llocs emblemàtics, com ho van fer ells, a primers de febrer i caminant. No sé si serà possible.
Per tant m'agradaria contactar amb persones que tinguin sensibilitat en el tema i convertir aquests blog en un homenatge a tots els exiliats del 1939, a veure si l'any que ve, que en farà 70 del seu pelegrinatge, podem reviure moltíssima gent, el que va ser el seu èxode.
Seria el nostre homenatge cap a ells.
Per contactar podeu deixar comentaris al blog o escriure a francescamur@gmail.com

Bona diada

noreply@blogger.com (Maria) — Wed, 10 Sep 2008 10:41:00 +0000

Una molt bona DIADA a tothom!!

Vacances

noreply@blogger.com (Francesca) — Tue, 26 Aug 2008 10:47:00 +0000

Aquest estiu he tornat a practicar el naturisme, com tants altres estius, i de fa ja uns quants anys.
El lloc on el practico és un lloc ideal on la gent es comporta civilitzadament i tot i ser un càmping, no hi ha sorolls ni les típiques barbacoes que duren fins ben entrada la nit amb el conseqüent enrenou, que a tu et pot divertir, però que molesta fins a ultralimitar la paciència del veí del costat.
El càmping, per a mi sempre ha estat la millor manera de fer vacances. Primer quan no teníem massa recursos econòmics, amb una simple canadenca. Més tard, amb les nenes, vam comprar una caravana que la paràvem sempre a primera línia de platja. Quan les nenes es van fer grans, ens vam fer sibarites i vam preferir l’hotel, però ara hem tornat al càmping i d’entre tots preferim els naturistes.
La sensació de llevar-te, i no haver de posar-te res de roba al damunt, és insuperable, comparable a la d’agafar simplement una tovallola per baixar a la piscina. Treure la roba del mig, amb la calor que fa, és de veritat tot un plaer.
Sé que hi ha molta gent que no ho entén. És una llàstima, que encara hi hagi persones que assimilen la nuesa amb el sexe i és aquí, on radica el problema de la incompresió.
Viure uns dies de naturisme fan dissociar sexe-anar despullat. Tothom del teu entorn hi va, i ho arribés a considerar d’una naturalitat tal, que deixes de pensar que una cosa tingui res a veure amb l’altra.
Segurament, moltes de les rareses i malalties que té, avui en dia, la societat actual, s’arribarien a combatre si es practiques molt més el naturisme. Segurament molts d’aquests obsessos sexuals, d’aquests bavosos que et miren com si et despullessin, acabarien desapareixen, ja que la imatge que busquen imaginar de tu, ja la tindrien com una cosa natural.
La gent que practica el naturisme, sol ser de mitjana edat, també hi ha gent jove i per suposat gent molt gran, però sembla que la que ho fa més és la de mitjana edat. Jo crec que la majoria som gent que vam patir de molt joves, encara la repressió, i que, en aquests moments de la nostra vida, que no tenim ni pares que ens prohibeixen, ni fills que ens puteixin ens dediquem a fer el que en aquells anys de la nostra joventut ens hagués agradat fer i que no podíem, per tenir ales ferides, que ens impedien volar. .
Però el fet de no veure massa parelles joves és preocupant. El puritanisme s’estén.
Jo mateixa he tingut llargues converses en gent molt jove que mai havia practicat el topless a les platges, a qui mai els hi podria explicar que practico el nudisme.
Val la pena provar-ho. Això sí que són vacances, sense roba i amb l’ única preocupació de que es faci hora per anar a la piscina.
Penseu que si no se’n fa més ressò és perquè encara ens neguem a veure’ns com en realitat som, i per la falsa interpretació de nosaltres mateixos ens tornem més luxuriosos, imaginant el que creiem que hi ha sota la roba, quan en realitat, el que hi ha, és la igualtat entre totes les persones.

Manifest contra el cinisme dels botxins

noreply@blogger.com (Maria) — Mon, 14 Jul 2008 22:22:00 +0000

A la vista de la pobra resposta que ha obtingut entre la nostra classe política i intel·lectual el Manifiesto por la Lengua Común i la declaració de l'Académie française, he fet un manifest propi amb una argumentació prèvia. Si trobeu que val la pena, el passeu.(Toni Cucarella)

Evasió

noreply@blogger.com (Francesca) — Sun, 13 Jul 2008 16:09:00 +0000

Avui ha provat unes circumferències més. Signifiquen només quatre cables enganxats a la seva pell. Potser avui aconseguirà oblidar el fàstic que va patir.
Des d’aquell dia necessita noves formes d'evasió, cada cop més complexes.
Quan els raigs circulen per les seves benes, sent que ja no és al món, dura prop d’uns segons, però el seu record la manté viva unes hores més.
No pot amb tanta angoixa.
Mai hauria d’haver acceptat la proposta. Allò li va canviar la vida. No vol tornar a pensar-hi, però el seu inconscient la traeix i li porta a la memòria, una i altra vegada. Només els raigs li donen el consol, cada cop en necessita més, cada cop amb més intensitat. Sap que encara controla, però i demà?

Gràcies al Partit Popular

noreply@blogger.com (Maria) — Sat, 05 Jul 2008 19:13:00 +0000

Moltes gràcies al Partit Polpular per nombrar l'Alicia Sànchez Camacho, en lloc de la Nebrera, moltissímes gràcies perquè com a responsable del partit a Catalunya, no podien trobar ningú millor. No sap dialogar, no accepta critiques, no té ni idea del que vol dir democràcia i a més a més l'han imposada des de Madrid.
Moltes gràcies, per aixó i per no dir ni una paraula en català al congrés, així és fa país, els catalans ens mereixiem un regal així després del mal son de l'Eurocopa que si no ho tinc mal entés van guanyar els del país veí.
Moltes gràcies, ha estat tot un detall que Madrid s'imposi, deixant amb la boca oberta a qui encara creia en la demòcracia del partit. Senyors i senyora Nebrera hi ha vida fora del partit Popular i sobretot, hi ha diàleg i democràcia, deixeu la Camacho que es preocupi en salvar els catalans que els catalans no li farem cap cas, però si que li agrairem per sempre més el favor que ens fa en allunyar, afortunadament, el seu partit de la Generalitat.

Comencem bé

noreply@blogger.com (Francesca) — Tue, 17 Jun 2008 21:06:00 +0000

Ahir a la nit Joan Puigcercós, va fer unes declaracions per TV3, en que deia que el govern no perillava i que qui era l'enemic era en Zapatero. Jo penso que és una bona manera de començar. Crec que Esquerra ha de posar punt i final a les ximpleries que l'han tingut ocupada últimament i posar fil i agulla i enfrontar els reptes de futur i per tant buscar l'enemic fora del partit. l'aprovació de l'Estatut el finançament... si tots estem d'acord en què és el que s'ha de fer!.

Tenim un enemic, però no només el tenim la gent d'Esquerra, el tenim tots els catalans i catalanes, només que alguns no l'acaben de reconèixer com a enemic i encara el fan amic. Ells sí que tenen el problema, i aquest país mai se'n sortirà, mentre la veu de l'amo des de Madrid els hi vagi dictant el que han de fer.

Cal plantar cara, i no val a dir si aquests són millors o pitjors que els altres, a la fí tots han fet un seguidisme que no ens ha portat més que a un carreró sense sortida on hi som ara. Marxa enrere no la podem fer, tirar endavant serà lo més lògic, però per poder-ho fer cal l'aprovació d'una gran part de societat catalana . Cal que ens ho creguéssim i res més. Tots junts ho podem aconseguir.

No hi ha ningú més que Esquerra que pugui liderar aquest moviment.

Hem de caminar amb valentia cap al 2014.

Jo vull morir-me en un país lliure.

No es disculpen

noreply@blogger.com (Maria) — Mon, 09 Jun 2008 20:43:00 +0000

Ells no es disculpen, nosaltres continuarem amb la mala propaganda
Air Berlin denunciarà l’ex-diputat al congrés espanyol Joan Puig perquè va difondre en un apunt del seu bloc el logo modificat de la companyia en què hi apareixia l’esvàstica nazi.
Doncs que em denunciín a mi també

Les eleccions d'Esquerra

noreply@blogger.com (Maria) — Sat, 07 Jun 2008 21:40:00 +0000

Avui ha estat un dia decisiu a Esquerra, els militant han exercit el seu dret a vot i finalment sembla que en Joan Puigcercós i en Joan Ridao són els que han comptant amb un nombre més gran de persones que han confiat amb ells.
Però a la gent que militem a Esquerra de ja fa anys, ens és ben bé igual qui dels quatre és posarà el càrrec a la butxaca, el que demanem és que siguin capaços de dur a terme la unitat del partit i que tothom hi capigui, que ningú resti, que tothom sumi. No podem anar barallant-mos en la gent del nostre propi partit, això és absurd. Hem d'acceptar i acatar els resultats.
No podem caure en l'error de dividir la gent independentista i d'esquerres, algú ho va intentar ja fa uns quants anys i li va sortir tan malament que cal posar-lo d'exemple.

La manifestació d'Amposta

noreply@blogger.com (Maria) — Sun, 18 May 2008 19:30:00 +0000

Hi havia molta gent, aquí en teniu la prova

Els vaixells

noreply@blogger.com (Francesca) — Tue, 13 May 2008 21:30:00 +0000

Avui tot el dia que se'n parla. Ha arribat a Barcelona el primer vaixell carregat d'aigua. Tothom està content, per fi serà possible regar jardins i omplir piscines, quin pes ens hem tret de sobre!
Mentrestant, alguns, patim veient com dia a dia, els nostres governants ens han tornat a enganyar, no deien aigua per beure?, no deien que era temps de sequera i s'havien de prendre mesures excepcionals?.
El jardí? la piscina...?
Cada dia que passa queden més amb el cul enlaire. Cada dia es demostra més clarament que aquí el que ha imperat per sobre de tot és el gran negoci de les canonades, en un temps en que els maons deixen de donar el seu fruit no podem permetre que les empreses dels amics deixin de donar rendiments.
Algú s'està preparant per fer un bon calaix.
I tot per una mala planificació, una mala planificació que arrosseguem de fa anys i que no som, ni els de dretes ni els d'esquerres, capaços d'aturar. Permetre que una ciutat es faci desmesuradament gran algun dia serà considerat delicte ecològic, i el desequilibri territorial que aixó representa també.

Quina barra!

noreply@blogger.com (Maria) — Fri, 02 May 2008 16:49:00 +0000

Se sent molt a dir que ERC, ho ha fet molt malament en tot això de l'aigua. És possible, potser no ha tingut una posició del tot valenta com havia de ser, i decididament posar-se del costat dels antitransvasament i engegar en Montilla i tots els altres a fer punyetes, que, era en definitiva, el que volien alguns de per aquí.
No podem dir el mateix de la Federació d'ERC a l'Ebre, que en tot moment ha vist la que li queia a sobre i ha estat capaç d' aguantar amb tot el que això representa d'haver de passar pel que no són. I és que, que algú et cridi traïdor, quan tu saps el que estàs patint ha de resultar molt dur. Però no aguantar suposava cedir el càrrec a qui parlant en nom de la responsabilitat del moment ens diu que no hi poden fer més, es a dir deixar-los amb les mans lliures per fer i desfer i fer-nos creure que ho fan pel bé de tots.
Però ERC sempre està en boca de tothom per fer-ne critica, destructiva malauradament, els mitjans són en mans de gent d'altres partits i la consigna sempre és: a per ells!!
Poc hem sentit parlar aquestos dies del malament que ho han fet uns altres: els de CiU que en el seu dia es van vendre el territori, ara van de bones persones i diuen que ara s'han tornat anti, i dels socialistes? perquè no sentim a parlar d'aquestos que ara s'han posat de part de l'enemic i que en nom de la solidaritat, de la responsabilitat i del sentit comú ens diuen que hem d'obrir l'aixeta cap a Barcelona i callen i no anomenen per res la disposició quarta?.
Potser a alguns d'ells els hi hauríem de refrescar una mica la memòria, gent com en Toni Sabaté en el seu dia abanderant manifestacions, i gent com na Lluïsa Lizàrraga que abans de tota la moguda feia de mestra a Deltebre i que va començar la seua carrera política gràcies a què si es feia el transvasament es quedava sense finqueta al delta, i ara amb tot el morro va i vota sí a la interconnexió. Serà que ara amb tots els diners que ha guanyat representat les nostres terres a Madrid la finqueta del delta ja se li ha quedat petita?.
Quina Barra!

De les ministres i dels ministres

noreply@blogger.com (Maria) — Sat, 19 Apr 2008 06:49:00 +0000

Aquests dies s'està parlant molt del cas que Zapatero té un govern format per moltes dones.
A mi, que em considero feminista des que vaig tenir ús de raó, m'entristeix molt el raonament : els ha fet ministres perquè són dones.
No deixa de ser un acte de masclisme camuflat, tenir dones al govern, com tenir-les en altre lloc, pel fet de ser dones.
No és poden fer aquestes diferencies. Una dona, com un home ha de demostrar el que val, i si té capacitat, pot ocupar el càrrec, però si no en té, ni a ella ni a ell se'ls ha de donar cap tipus responsabilitat. Crec que es de sentit comú, i no puc deixar de pensar que tant no tenir-ne com tenir-ne moltes, no implica ser més o menys, sinó que emmascara unes diferències que en els fons encara te les creus.
El pitjor és el de la ministra Chacón. Un personatge curiós. Jo ja no puc entendre com una persona d'una mediocritat tal, pot arribar a ser ministra, però veure-la lluint el seu embaràs entre les files del militars espanyols, em produeix un girament d'estómac que em fa difícil pair. Dona, i aprofitant el seu embaràs per dir: nosaltres som més moderns que ningú, ens atrevim a tot, no deixa de donar una imatge patètica i no fa cap bé al gènere femení.
No sé que en pensarà el seu fill quan tingui ja una edat, però que se n'aprofitin d'un ja abans de néixer, dona poques forces per enfrontar una vida que si potser se li presenta regalada, com a persona li crea una rèmora que l'acompanyarà per sempre més.
El més trist de tot és que això ho fa un govern que diu que és d'esquerres.

Hi ha sequera?

noreply@blogger.com (Francesca) — Wed, 16 Apr 2008 20:23:00 +0000

Tal com s'ha portat a terme tot aquest enrenou de la sequera, només ens queda preguntar-nos si la sequera és de veritat o era que necessitaven una excusa per fer, la tantes vegades anomenada interconnexió de xarxes, que sembla que finalment és la millor solució.

La cosa ha funcionat així: agafen al més del tonto de tots els tontos que són al govern i li fan dir que ha tingut una idea genial: portar aigua del Segre cap a Barcelona, solució que no se la creu ni ell, que a més a més és ecologista i d'un partit antitransvasista. Però la pilota ja està llençada i des de Madrid (l'amo), diu que no, que el seu partit ja va dir una vegada que no es farien transvasaments i que no ho pensa consentir.

Uns dies de marejar la perdiu i de fer-nos creure que no hi havia acord i que cada vegada la set de Barcelona és més terrible i que els pobres barcelonins ja viuen com si estiguessin en un desert, que ara no poden netejar el cotxe al carrer i no se quantes coses més no poden fer amb l'aigua de boca (que sempre han comprat al Carrefour) i que s'ha de solucionar el problema.

Surten els il·luminats i diuen que hi ha un riu (que és a França) i que amablement els francesos ens cediran i que això ells ja ho deien fa temps, o uns altres que proposen no regar els camps a fi de portar l'aigua a la city i si es moren els fruiters ja us ho fareu.

Anar fent la pilota gran, anar despistant, fent que el personal cregui que realment hi ha un problema molt gran, que cal solucionar, que no aconsegueixen posar-se d'acord, quan ja d'un primer moment estaven tots d'acord en portar l'aigua de l'Ebre a Barcelona que ja s'ha engollit la del Ter i acabarà amb l'aigua de tot el país.

I era tan fàcil només calia tenir un president de govern que quan diu blanc és que vol fer negre i un presidentent que quan no sap com sortir de l' enrenou en que el posen els seus socis de govern busca el pare celestial redentor de tots els mals.

I ara què? "Agua para todos" si els hi donem a uns com no els hi hem de donar als altres, i ja sé sap molts a repartir...

Mentrestant quan començaran realment a promocionar la nova cultura de l'aigua? quan començaran a deixar de sembrar gespa en llocs on no hi ha prou accessibilitat d'aigua i només per a fer bonic, quan... aprendrem que on hi ha aigua hi ha la vida i que no és pot anar contra natura perquè sempre aquesta última acaba passant factura.?

El nostre riu perilla més que mai

noreply@blogger.com (Maria) — Sun, 13 Apr 2008 09:14:00 +0000

Del riu

noreply@blogger.com (Maria) — Sat, 05 Apr 2008 17:24:00 +0000

He nascut, he crescut i visc a la vora del riu Ebre.
Veure el riu passar ha estat un entreteniment a la meva vida, com a la de molts que hi vivim a la vora.
He plorat quan he vist pobles negats per l'aigua del riu, sempre m'ha produit molta tristor veure el campanar de Faió i d'altres.
Aquesta por, sempre l'havia tingut, pensava potser algun dia, serem al pas de unes aigues que han de bastir grans ciutats i nosaltres quedarem a sota. A altres pobles els havia passat, també podia passar amb el meu.
Mai entre les pors infantis vaig imaginar-me que de gran viuria a la vora d'un riu que no portaria aigua, ja que no erem dins el camí d'una ciutat sedegada i que per bastir-la calia canviar el rum del riu.