Sóc membre

dimecres, 4 de gener del 2012

L'espiera


Vora l'Ebre i a la Catalunya de començament de segle, on la gent adinerada de les cases benestants eren els ames i senyors de les terres, les cases i les vides del seus treballadors.
Unes vides impecables on tot està permès, perquè tot es calla, el servents i tots aquells  que treballen  per a ells, viuen cecs i muts preveient i confirmant tot el que passa però,si cal, negant l'evidencia.
Un assassinats posen el poble en alerta i la por i el silenci es converteixen en protagonistes. Cal buscar culpables per asserenar els ànims i no fa falta massa perspicàcia per encertar qui acabarà pagant els plats trencats i qui en sortirà sense marca.
Una bona novel·la per entendre d'on venim i més en aquests temps que sembla que tornem a desfer el camí.
"Donava a entendre que només la preocupaven les plantes, però en realitat seguia punxant-lo per sostreure-li qualsevol moviment fora de context de son fill. Però ell havia de ser viu, nadar i guardar la roba, fer-se el sord i el mut en el moment oportú, així que es limità a traure el fullam sec que s'amuntegava dins la sèquia. La dona no va continuar per aquell camí. L'home va respirar alleujat. Naturalment que li podia aclarir algun dubte, però aquests no eren agradables. podria començar per dir-li que l'Enric era calcat a son pare, que es va passar la vida clavant les banyes a aquella venerable senyora. Anava expressament a Barcelona per gaudir de bones festes en companyia de les millors meretrius de la ciutat. Quan ell l'anava a recollir al baixador del tren, veia un home cansat, ullerós i fins un poc més prim. I aprofitant-se de la misèria, només li calia escollir la treballadora que més li agradés per emportar-se-la a un habitacle que era just darrera de la fàbrica de dolços. Tenia predilecció per les jovenetes, per aquelles vèrgens de cos i ànima que respiraven l'alè febrós d'aquell home, que amb la llengua solcava camins sobre la seua nuesa estremida. també era protagonista d'altres històries inconfessables que s'havien convertit en un secret que coneixia tot el poble. Però els veïns callaven. l'any era massa llarg si no es comptava amb un jornal. I la família s'havia d'alimentar cada dia." (pag 40)