L'home de la maleta

Autor: Ramon Solsona

Quan era gairebé una nena em vaig acostumar a copiar fragments de llibres que havia llegit i que m'havien agradat. Un dia, ja de més gran, repassant aquells papers em vaig adonar que hi havia llibres que no recordava haver llegit.

Vaig perdre el costum i em sap greu haver-ho fet, però ara ja una mica granadeta el vull recuperar a través d'aquest blog, no sigui que la memòria d'ara endavant em faci més d'una mala passada.

I ho començo a fer amb "l'home de la maleta", memòria d'una home que un dia empès per la solitud que sentia des de la mort de la seva dona, decideix vendre el seu pis repartir els diners entre les seues tres filles i anar a viure un mes amb cada una d'elles. Si en voleu saber més haureu de llegir el llibre però com us considero prou intel·ligents ja haureu pensat que en poc temps es va adonar del seu greu error.

Un bon llibre per reflexionar sobre el pas del temps i com van canviat els nostres habits i costums

"Els anys passen i tu et vas temperant. Ja no sents aquelles ràbies ni aquelles enveges de la joventut. M'agrada molt anar passejant fins als Hogares Mundet, que ara es diuen Llars Mundet. De fet ja no es diuen de cap manera, perquè ho han canviat tot. Ja no hi ha vells ni res que recordi que allò va ser un asil. Modern, però asil. ara hi ha unes universitats o unes facultats, que no sé com ni'hi diuen. M'hi arribo tot xino-xano, a peu, tal com a mi m'agrada, que sóc un gran caminador. el lloc és bonic, està ben enjardinat i el jovent que va i ve hi dóna vida. A vegades estic temptat d'acostar-me a una colla de nois i noies d'aquests que no saps qui és noi i qui noia, i dir: ho sabíeu que aquí hi va haver un camp de concentració? Però llavors em veig refotudament vell. Sento que tot jo faig olor de segle passat, que no m'he tret del damunt les pudors de zotal i de moniatos bullits d'allà dins. Que em roseguen la ronya i la tinya, que porto polls al cap, que encara tinc les mans i els peus turmentats dels penellons. en el fons continuo tenint la mateixa enveja d'abans. em fa ràbia que el jovent d'avui confongui la llibertat amb el llibertinatge i que nois i noies de vint anys es clavin morrejades en el mateix lloc on havíem format esquadres de la Falange per cridar visques a Franco. Els importa un rave Franco i la misèria de la postguerra. Sí, sóc d'una altar època. Ens portem mil anys de diferència.

Em vinc a referir que els vells no comptem. Ara tothom va a la seva. ni els veïns de l'escala no coneixes. Ni hola ni bon dia ni passi-ho bé. Els gossos avui són més importants que les persones. un gos et pot fer la punyeta de dia i nit, però ah, pobrets, als gossos no se'ls pot traumatitzar. Si jo manés, no en quedaria ni un , de gos.(Pag 252-253, editorial Proa)