La gran ona de Kanawaga

Es va estar una bona estona mirant fotografies, entre elles, la del quadre.
Les imatges li van fer evocar els records.
Havien passat trenta anys.
Just els que feia que havia tornat del Japó.
Per un moment va tornar als anys setanta amb la il•lusió dels qui es creuen poder canviar el món.
Van emprendre un viatge que els portà primer a l’Índia, després a la Xina, més tard al Japó.
Només duien una motxilla, pocs diners i es podien fer a tot, es tenien l’un a l’altre, vivien un gran amor.
Van treballar de pagesos, de cambrers, de paletes, de pintors...
Dia rere dia es guanyaven la manutenció.
En arribar a Tokio, el Fuji el va captar, una estranya atracció va fer-lo canviar del dia a la nit i no va voler seguir. Jo em quedo aquí va sentir de cop i volta.
Ella no, ella va tornar i en arribar, va continuar estudiant, es va casar i en pocs temps va portar dues filles al món.
Els últims trenta anys, havien passat sense cap sobresalt.
Però ell havia tornat, a buscar-la –li va dir- t’he trobat molt a faltar.
Per un moment, la quimera la va fer dubtar.
Però els anys no passen en va...

DECLARACIÓ "PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA"

El 6 de desembre del 2008 és festa a l’Estat Espanyol. Celebren com cada any l’aprovació de la seva Constitució, una Constitució que nega l’existència de la nació catalana, nega els nostres drets històrics, legalitza l’espoliació econòmica que patim i consagra la divisió del nostre territori.

Davant d’aquest esdeveniment assimilador, que ens hauria de recordar el règim colonial a què som sotmesos, no podem oblidar la tradició constitucional que ens caracteritza als catalans en aquesta matèria. Vam ser pioners a Europa i al món en establir un contracte entre el rei i el poble que va definir als catalans durant molt de temps com un poble gelós de les seves llibertats i reconegut arreu per la seva moderna estructura constitucional. Vàrem ser els primers d’Europa a organitzar la Pau i Treva per a mantenir la seguretat; els primers europeus a tenir Parlament (abans que el de Westminster). Els catalans, segons tots els autors, som els primers a aportar la llibertat a la civilització europea; som els primers d’Europa a organitzar un sindicat de pagesos; els catalans mai no vàrem tenir un rei absolut, era un príncep paccionat. Tots aquests principis s'incorporaren a les Constitucions de Catalunya que Castella abolí mitjançant el dret de conquesta després de la derrota militar del 1714.

Enguany, els catalans sí que hem de recordar una Constitució. Celebrem el 80è aniversari de la Constitució Catalana de l’Havana, inspirada i redactada pels anomenats separatistes catalans de Cuba. Avui i aquí, esperonem tots els catalans a fer seva la mateixa moral de victòria i gran visió política que van demostrar. Perquè ningú pot negar que una gent que volia donar carta de naturalesa a la futura independència a través de la redacció d’aquella Constitució havien de ser uns homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya, i a més van demostrar un gran sentit polític de cara a la comunitat internacional al tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat Català.

Els que avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria i hem d’esdevenir els artífexs d’un procés que molts s’entesten en amagar i obstaculitzar, però que avança decididament cap a la nostra independència. Ara tenim les màximes possibilitats d’assolir l’èxit, i hem d’estar preparats davant els futurs esdeveniments que de ben segur s’acceleraran en el panorama polític català, i de quina millor manera, que renovant l’esperit, la visió i la moral de victòria d’aquells separatistes catalans de l’Havana, tot començant a redactar la nostra pròpia Constitució d’acord amb els nostres valors, principis i interessos. Prou constitucions espanyoles que lliguen i esborren la nació catalana! Ara més que mai, exigim una nova Constitució Catalana!

Catalunya, 5 de desembre del 2008

1 de desembre, dia internacional de la Sida

25 de novembre

25 de novembre, dia internacional de la no violència envers les dones

La desmesura del que costen les coses

Mentre hi ha milers de persones que no poden menjar, uns altres rics ells, tenen tants diners que necessitarien trenta vides per poder gastar-los tots.
Jo no em puc fer a la idea del que deu ser tenir molts diners, penso que aquesta gent deu estar molt insatisfeta perquè ni en diners poden comprar el què més voldrien que seria viure unes quantes vides més.
Una model guanya xifres desorbitades fent un passe, un futbolista pot enterrar-se en milions per donar cops a una pilota, un pintor pot fer coves colossals, i ser pagat amb diners dels contribuents, i un mileurista segueix mirant-ho i cobrant els seus tristos mil euros que són un dineral, per a aquells que en una altra part del món en guanyen un o dos per una feina de tretze o catorze hores diàries.
Tot desmesurat.
I ara... preparem les butxaques que ve nadal,

Àngels

Us havien donat una feina explicita: cuidar la nena i no perdre-la de vista, serieu els seus àngels de la guarda. I així ho vau fer. En la seva primera infància la vigilàveu dia i nit. Una vegada va estar a punt de caure escales avall, però allí estàveu vosaltres per evitar-ho, una altra vegada va estar a un pas d’ofegar-se al riu... vosaltres atents i diligents, vau evitar la desgracia.

Ella era com si us tingués presents en tot els moment de la seua vida. Us coneixia de sempre, un quadre a l'habitació de la seva àvia, havia fet les presentacions. Concedíeu la benvinguda a tots aquells que arribaven a casa, ereu al seu capçal del llit, fins i tot vau ser en les estampetes de la seua comunió.

Fins un dia que, negligents, mandrosos fent una llarga migdiada, confiats en què, hi ha coses que no poden passar, vau baixar la guàrdia i... zas!, ella va descobrir un món que la feia sentir lliure i... va començar a volar.

Va trencar les estampetes de la comunió, la iaia ja feia anys que no hi era, per tant, ningú va enyorar el quadre de la seva habitació, la benvinguda a casa va passar a donar-la una reproducció d’en Miró i al capçal va penjar una fotografia d’en Guevara “El Che”.

La vau buscar, vau cridar i us vau desesperar fins que vau comprendre que ella era més feliç sense la vostra vigilància celestial.

El problema és ara explicar-li al vostre cap.

Tardor

Rosa, dàlia, clavell… i tu ? com et dius ?
Creixes lluminosa per les parets del meu terrat i ho desconec tot de tu, només sé de la teva raresa, de la teva singularitat.
Qui ets ? d’on vens ? com t’anomenes ? , qui a casa t’ha portat ?
Colors de senzillesa, orgull de bellesa, penges des de la mata fins el terra tocar.
Com et diria que em recordes una primavera que en temps de tardor no sé si tornarà ?