Marta Rojals

Un bon llibre que parla de relacions, d'amistat, explicat en un llenguatge proper i amb el reflex dialectal que com molt bé explica l'autora, té una font d'inspiració essencial: El parlar de la Palma d'Ebre (Ribera d'EBre) de la doctora en filologia catalana Olga Cubells Bartolomé.
A mi,  que ja sóc una mica granadeta,  i de poble, em sembla un llibre que reflexa perfectament la vida rural en pobles de les nostres contrades, carregat d'una ironia que en més d'una ocasió et fa venir un somriure perquè la vida en molts pobles segueix essent la de la infantessa de l'Élia, sense haver canviat gens tot i haver passat  anys, i en molts moments hi pots veure i reconèixer personatges que són molt propers al nostre dia a dia.
Però no crec que el mèrit de la Marta Rojals sigui només reflectir la vida al poble, el que realment aconsegueix és relatar la complexitat de la vida en parella de la seva  generació, el comprovar que amb el pas del temps  estàs vivint la vida d'una altra persona en lloc de la teua i el que costa trencar lligams i començar-ne una de nova, perquè un dia t'adonés que, aquell o aquella, en qui portes convivint més de quatorze anys, s'ha convertit en un autèntic desconegut per tu .


-No t'està fent patir conscientment, Bernat, d'això en pots estar segur. Però hi ha reaccions nostres que mos surten de l'úter, que no mos passen pekl cervell, i que no les podem controlar. O no les sabem controlar.
Podria continuar llegint -330ml- però el que vull dir ara ja no m'ho sé de memòria.
-Són sentiments molt animals, saps? No som complicades perquè sí, i aquesta complexitat també mos sorprén, a nantros, no et pensis, però així som, i així filtrem lo que mos passe a la vida. I a vegades actuem com si valtros haguéssiu de tindre clarividència, perquè no mos figurem l'enigma que podem arribar a ser, en segons quines situacions, per a un cervell que està estructurat d'una manera diferent a la nostra. I valtros no en teniu cap culpa, encara que la patiu. I nantros potser tampoc, mentre no siguem conscients d'aquesta diferència. a vegades és molt injust, perquè us exigim que hi veigueu clar amb un calidoscopi, és un símil molt idiota, però... a vegades penso que en segons quines circumstàncies no mos anirie malament un traductor simultani.
Jo és que no sé d'on coi les trec, aquestes teories. Em sonen d'algun Youtube d'aquells que t'envien els col·legues els dilluns ociosos. Espero que el Bernat no hagi rebut els mateixos que jo. De moment, quan aixeco el cap, em trobo les seues ninetes esbandides, perforant-me a mil metres de profunditat.
-Continua , Èlia.
Bec un glop nerviós de la pepsi que de poc que no em surt pel nas. És plena fins dalt.
_Noo, ja està. no sé si lo que hai dit te serveix de res, me n'hai anat una mica per les rames.(pag 222)