Àngels

Us havien donat una feina explicita: cuidar la nena i no perdre-la de vista, serieu els seus àngels de la guarda. I així ho vau fer. En la seva primera infància la vigilàveu dia i nit. Una vegada va estar a punt de caure escales avall, però allí estàveu vosaltres per evitar-ho, una altra vegada va estar a un pas d’ofegar-se al riu... vosaltres atents i diligents, vau evitar la desgracia.

Ella era com si us tingués presents en tot els moment de la seua vida. Us coneixia de sempre, un quadre a l'habitació de la seva àvia, havia fet les presentacions. Concedíeu la benvinguda a tots aquells que arribaven a casa, ereu al seu capçal del llit, fins i tot vau ser en les estampetes de la seua comunió.

Fins un dia que, negligents, mandrosos fent una llarga migdiada, confiats en què, hi ha coses que no poden passar, vau baixar la guàrdia i... zas!, ella va descobrir un món que la feia sentir lliure i... va començar a volar.

Va trencar les estampetes de la comunió, la iaia ja feia anys que no hi era, per tant, ningú va enyorar el quadre de la seva habitació, la benvinguda a casa va passar a donar-la una reproducció d’en Miró i al capçal va penjar una fotografia d’en Guevara “El Che”.

La vau buscar, vau cridar i us vau desesperar fins que vau comprendre que ella era més feliç sense la vostra vigilància celestial.

El problema és ara explicar-li al vostre cap.