La gran ona de Kanawaga

Es va estar una bona estona mirant fotografies, entre elles, la del quadre.
Les imatges li van fer evocar els records.
Havien passat trenta anys.
Just els que feia que havia tornat del Japó.
Per un moment va tornar als anys setanta amb la il•lusió dels qui es creuen poder canviar el món.
Van emprendre un viatge que els portà primer a l’Índia, després a la Xina, més tard al Japó.
Només duien una motxilla, pocs diners i es podien fer a tot, es tenien l’un a l’altre, vivien un gran amor.
Van treballar de pagesos, de cambrers, de paletes, de pintors...
Dia rere dia es guanyaven la manutenció.
En arribar a Tokio, el Fuji el va captar, una estranya atracció va fer-lo canviar del dia a la nit i no va voler seguir. Jo em quedo aquí va sentir de cop i volta.
Ella no, ella va tornar i en arribar, va continuar estudiant, es va casar i en pocs temps va portar dues filles al món.
Els últims trenta anys, havien passat sense cap sobresalt.
Però ell havia tornat, a buscar-la –li va dir- t’he trobat molt a faltar.
Per un moment, la quimera la va fer dubtar.
Però els anys no passen en va...

Àngels

Us havien donat una feina explicita: cuidar la nena i no perdre-la de vista, serieu els seus àngels de la guarda. I així ho vau fer. En la seva primera infància la vigilàveu dia i nit. Una vegada va estar a punt de caure escales avall, però allí estàveu vosaltres per evitar-ho, una altra vegada va estar a un pas d’ofegar-se al riu... vosaltres atents i diligents, vau evitar la desgracia.

Ella era com si us tingués presents en tot els moment de la seua vida. Us coneixia de sempre, un quadre a l'habitació de la seva àvia, havia fet les presentacions. Concedíeu la benvinguda a tots aquells que arribaven a casa, ereu al seu capçal del llit, fins i tot vau ser en les estampetes de la seua comunió.

Fins un dia que, negligents, mandrosos fent una llarga migdiada, confiats en què, hi ha coses que no poden passar, vau baixar la guàrdia i... zas!, ella va descobrir un món que la feia sentir lliure i... va començar a volar.

Va trencar les estampetes de la comunió, la iaia ja feia anys que no hi era, per tant, ningú va enyorar el quadre de la seva habitació, la benvinguda a casa va passar a donar-la una reproducció d’en Miró i al capçal va penjar una fotografia d’en Guevara “El Che”.

La vau buscar, vau cridar i us vau desesperar fins que vau comprendre que ella era més feliç sense la vostra vigilància celestial.

El problema és ara explicar-li al vostre cap.

Cavall

Construït amb materials antinuclears, el seu cos alberga un apartament de 60 metres quadrats, amb sala d’estar, dues habitacions cuina i bany amb jacuzzi.
A La pota dreta del davant hi ha l’ascensor que comunica i incomunica amb l’exterior, les tres restants han estat degudament condicionades com a rebost amb capacitat per a emmagatzemar queviures, per sobreviure més de mig any.
Al cap, hi ha la piscina amb un gran tobogan on els nens es podran distreure en hores d’avorriment que segurament seran moltes.
La cua del cavall rotatòria, gira com les aspes d’un moli generant energia eòlica capaç de mantenir l’habitacle amb autonomia durant vuit mesos.
Es ven al mòdic preu de 300000 euros.

Dona desconeguda

És ella, jo l’he reconegut de seguida, la seua mirada és inconfusible. La recordo tant...
Havíem viatjat junts en aquell tren que ens va portar fins Istambul,
S’acabava de casar i anava a buscar el seu marit que vivia a Turquia i l’havia demanada per poders.
Tenia por, por del futur i de l’home que l’esperava i a qui no coneixia.
No havia estat fàcil decidir-se, però el seu oncle la va encoratjar assegurant-li que era persona de bé i que res no li mancaria al seu costat.
Va fer el viatge,
En arribar, ell no hi era, havia mort feia uns quinze dies d’una mala caiguda de cavall. No havia estat possible avisar-la.
És trobava sola en aquell nou món desconegut i ple de misteris.
Avui l’he tornat a retrobar sortint d’un bordell i pujant al cotxe d’un traficant de diamants holandes. La seua mirada altiva s’ha creuat amb la meva. Ha fet veure que no em coneixia. Jo també

Evasió

Avui ha provat unes circumferències més. Signifiquen només quatre cables enganxats a la seva pell. Potser avui aconseguirà oblidar el fàstic que va patir.
Des d’aquell dia necessita noves formes d'evasió, cada cop més complexes.
Quan els raigs circulen per les seves benes, sent que ja no és al món, dura prop d’uns segons, però el seu record la manté viva unes hores més.
No pot amb tanta angoixa.
Mai hauria d’haver acceptat la proposta. Allò li va canviar la vida. No vol tornar a pensar-hi, però el seu inconscient la traeix i li porta a la memòria, una i altra vegada. Només els raigs li donen el consol, cada cop en necessita més, cada cop amb més intensitat. Sap que encara controla, però i demà?