Ser o no ser

Sembla mentida que sigui tot tan complicat. Se'ns recrimina l'anar amb la cara descoberta pel món. Jo sóc militant de base d'un partit, ERC, i sembla que això sigui un pecat. Per a les consultes independentistes no sóc persona fiable (ho ha de fer la societat civil, es demana que no hi hagi sigles), es monta un moviment en contra d'alguna cosa (en el meu cas el cementiri nuclear), ojo! que tu ets d'ERC i ens podries delatar i la gent no s'hi afegiria.
Crec que ens hem tornat tots ximplets, perquè a tots els llocs som les mateixes persones: o militem en partits, som d'algun sindicat, o ja tenim color per una cosa o per altra, la resta del món es queda assegudeta al sofà i quan surt al carrer és per a criticar lo malament que ho fan tot, els polítics, sense ser conscients que si ho fan malament cada quatre anys es pot canviar, si tots tinguéssim bona memòria i els hi exigíssim responsabilitats, vol dir asssitir a reunions, dialogar, prendre partit en definitiva, no els hi quedaria més remei que esforçar-se en fer les coses ben fetes. Ara ni els escoltem, pensem que ja s'ho faran i així ens va, total ells també pensen que la poden cagar mil i una vegades que només és una mica de soroll a la premsa, que dura uns dies, i després tornen a sortir elegits, com si res.
Aquesta postura infantil, és la que ens ha portat on som, ens pensem que no hi ha res a fer i no ens adonem que el poder el tenim nosaltres. En canvi els hi hem deixat tot a ells, fan i desfan com volen perquè no han de donar explicacions a ningú. Però si cada vegada que la caguen ens plantéssim a les seues cases i no marxéssim fins que rectifiquessin o els obliguésssim a dimitir potser viuríem tots molt més contents, no hi hauria lloc per a injustícies.