La manifestació d'Amposta

Hi havia molta gent, aquí en teniu la prova

Els vaixells

Avui tot el dia que se'n parla. Ha arribat a Barcelona el primer vaixell carregat d'aigua. Tothom està content, per fi serà possible regar jardins i omplir piscines, quin pes ens hem tret de sobre!
Mentrestant, alguns, patim veient com dia a dia, els nostres governants ens han tornat a enganyar, no deien aigua per beure?, no deien que era temps de sequera i s'havien de prendre mesures excepcionals?.
El jardí? la piscina...?
Cada dia que passa queden més amb el cul enlaire. Cada dia es demostra més clarament que aquí el que ha imperat per sobre de tot és el gran negoci de les canonades, en un temps en que els maons deixen de donar el seu fruit no podem permetre que les empreses dels amics deixin de donar rendiments.
Algú s'està preparant per fer un bon calaix.
I tot per una mala planificació, una mala planificació que arrosseguem de fa anys i que no som, ni els de dretes ni els d'esquerres, capaços d'aturar. Permetre que una ciutat es faci desmesuradament gran algun dia serà considerat delicte ecològic, i el desequilibri territorial que aixó representa també.

De les ministres i dels ministres

Aquests dies s'està parlant molt del cas que Zapatero té un govern format per moltes dones.
A mi, que em considero feminista des que vaig tenir ús de raó, m'entristeix molt el raonament : els ha fet ministres perquè són dones.
No deixa de ser un acte de masclisme camuflat, tenir dones al govern, com tenir-les en altre lloc, pel fet de ser dones.
No és poden fer aquestes diferencies. Una dona, com un home ha de demostrar el que val, i si té capacitat, pot ocupar el càrrec, però si no en té, ni a ella ni a ell se'ls ha de donar cap tipus responsabilitat. Crec que es de sentit comú, i no puc deixar de pensar que tant no tenir-ne com tenir-ne moltes, no implica ser més o menys, sinó que emmascara unes diferències que en els fons encara te les creus.
El pitjor és el de la ministra Chacón. Un personatge curiós. Jo ja no puc entendre com una persona d'una mediocritat tal, pot arribar a ser ministra, però veure-la lluint el seu embaràs entre les files del militars espanyols, em produeix un girament d'estómac que em fa difícil pair. Dona, i aprofitant el seu embaràs per dir: nosaltres som més moderns que ningú, ens atrevim a tot, no deixa de donar una imatge patètica i no fa cap bé al gènere femení.
No sé que en pensarà el seu fill quan tingui ja una edat, però que se n'aprofitin d'un ja abans de néixer, dona poques forces per enfrontar una vida que si potser se li presenta regalada, com a persona li crea una rèmora que l'acompanyarà per sempre més.
El més trist de tot és que això ho fa un govern que diu que és d'esquerres.

Kosovo

Que els pobles siguin el que volen ser i si un Parlament degudament legitimat aprova la independència que vingui qui vulgui i que digui el contrari que aquell país ja és independent.
Vergonyòs el comportament de l'estat espanyol, cagats de por que no s'escampi el germen independentista i a alguns dels que ells consideren seus se'ls ocurreixi prendren mostra.
Per la independència de Kosovo i per la propera nostra, alcem tots plegats les nostres copes i brindem: avui Europa és una mica més lliure.

Per què ningú diu res?

Què està passant? Per què ningú diu res? com es possible que assistíssim a l'espectacle vergonyós de veure com un jutge imposa el seu ordre en un país que no és el seu. Per què tots callem?.


Sembla que intentin una política de terra cremada com en plena Edat Mitjana, quan tots siguin a la presó deuran repoblar amb gent de Madrid o de Sevilla i d'aquesta manera, pensen, acabaran amb el nacionalisme basc.


Quan ho hagin aconseguit aniran a per nosaltres i tampoc direm ni ningú dirà res.


On són els intel·lectuals que suporten ZP? on són les seues veus clamant al diàleg?


És que no hi ha ningú que pensi que res és comparable al que val una vida?

Els imperialismes pertanyen a una altra època.

Avui cal deixar als pobles ser el que volen ser, sense interferències, sense contradiccions, sense intromissions.
Mai aprendrem la lliçó

La familía nuclear

Quan jo era petita i anava a col·legi de monges, ens solien dir que havia unes nenes a la classe que tenien el cel assegurat perquè els seus pares havien fet una cosa molt important a la vida: portar molts fills al món.
Eren les nenes que tenien sis o set o vuit germans, oh quins pares que tenien! eren l'admiració de totes, els nostres haurien de fer grans esforços per aconseguir la salvació eterna, i els meus encara, que érem dues germanes, però les que eren filles úniques aquestes ho tenien ben magre.
Clar que no ens ho deien tot perquè aquestes famílies tan cristianes que portaven al món tots els fills que Deu els donava, van haver de passar un bon infern en fer-se els fills grans: una es va casar de penalty, l'altre se'ls va fer homosexual, un tercer el van haver d'ingressar en un sanatori a causa de les drogues. En fi un model de família.
Parlo per a tots aquells que van assistir a la missa del diumenge, molt defensar la família però que faran en cas que el seu noi, que avui només té deu anys, en arribar l'adolescéncia els digui que s'ha enamorat d'un altre noi. El tancaran en un armari? El portaran al metge per demanar-li que el curi? El deixaran oblidat i desheretat com molts feien abans?.
La família és molt més que portar als fills a missa i resar cada ratet, la família es entendre els fills els hi passi el que els hi passi i fer-los-hi costat. No podem en la família ovbiar el que és als ulls de tothom.
Per què no pot una família formada per dues dones o dos homes donar una bona educació als seus fills, si per fer persones només cal estimar?
Quantes famílies nuclears encara es mantenen perquè no els queda altre remei éssent un niu d'hiprocresia i de baralles constants
Per què alguns tenen la pretensió de viure encorats en el passat?.