8 de març 

Avui, 8 de març, no hauria de ser el dia del bla,bla, bla, exposant les mateixes proclames, manifestos i projectes repetitius de cada any. L’any que ve en tornarem a parlar i ja hauran passat 365 dies més.

Avui, com cada dia, és el dia de reivindicar les igualtats entre homes i dones, sense raó de gènere, de raça ni de religió. Tots iguals, sense distincions. Tampoc és el dia de reivindicar “cupos” que cadascú ha de ser on li toca per mèrits propis.

Si realment volem que les coses canviïn, comencem a casa educant els nostres fills i filles sense cap mena de diferencia i deixem-nos de “totis” tonteries.
I és que el feminisme és molt més. Quan una part molt important de les dones del món estan vivint situacions molt precàries sota les urpes de l’autèntic patriarcat, banalitzar el feminisme, com és fa els últims anys, el 8 de març, a mi em fa mal.

Qui són els antisistema?

No vull dir que m’agradi veure com crema Barcelona i com els joves es barallen pel carrer, però tampoc m’agrada veure com fan fora gent de les seues cases quan uns altres dies els esperaven a la porta del metro oferint-los-hi tot de paradisos on viure per un mòdic preu que en aquells moments era accessible a moltes butxaques.

Els hi diuen antisistema, però realment qui és  antisistema són aquells que han acabat en les nostres il·lusions, qui ens ha deixat sense feina, sense estalvis, sense esperança... qui si no vol acabar  amb el sistema?.

Han tancat hospitals, i només obren quiròfans quan un dels seus necessita ésser operat d’urgències. Han suprimit escoles i mestres perquè  ells porten els seus fills a escoles on els privilegis no han estat suprimits  han rescatat bancs, fent-nos creure  que un banc no es pot deixar caure i han  mirat cap a un altre costat quan aquests mateixos  bancs han ventilat els estalvis que molts  avis tenien oferint-los unes participacions preferents, que, per cert, tampoc a cap dels seus els hi van oferir, era impossible,  tenien guardats els seus diners  en paradisos fiscals.

Qui són els antisistema?. Els qui amb un llumí encenent contenidors i amb una pedra trenquen vidres o aquells que amb un somriure ens diuen: “ara fem el que toca”? i el que toca sempre és retallar privilegis dels que fa més d’un segle la classe treballadora ha anat guanyat a força de trencar vidres, tirar llambordes i massa vegades pagant  amb la seva  pròpia vida.

Alguns d’aquest de somriure a la boca, segurament també en provenen i possiblement mirant la seva cronologia trobaríem un avi que s’ha trencat les banyes en sindicats i fent la seua petita revolució a la feina, pensant sempre en un futur diferent per als seus fills, els seus néts...

No puc per tant condemnar  qui amb ràbia  surt  al carrer, només puc dir-li que  ara toca, toca si cal,  trencar vidres, cremar contenidors, intentar lluitar contra els vàndals i no quedar-nos asseguts veient com una quants pocavergonyes se’n foten de tots i amb  un somriure a la boca ens venen a dir que ho fan pel nostre bé i  veient nosaltres,  com només és en bé propi. 

Encara que, només un consell: no ens  equivoqueu sisplau d'enemic 

Qui vol acabar amb el sistema ha estat qualificat d’antisistema. Qui és doncs el antisistema? 

Marta Rojals

Un bon llibre que parla de relacions, d'amistat, explicat en un llenguatge proper i amb el reflex dialectal que com molt bé explica l'autora, té una font d'inspiració essencial: El parlar de la Palma d'Ebre (Ribera d'EBre) de la doctora en filologia catalana Olga Cubells Bartolomé.
A mi,  que ja sóc una mica granadeta,  i de poble, em sembla un llibre que reflexa perfectament la vida rural en pobles de les nostres contrades, carregat d'una ironia que en més d'una ocasió et fa venir un somriure perquè la vida en molts pobles segueix essent la de la infantessa de l'Élia, sense haver canviat gens tot i haver passat  anys, i en molts moments hi pots veure i reconèixer personatges que són molt propers al nostre dia a dia.
Però no crec que el mèrit de la Marta Rojals sigui només reflectir la vida al poble, el que realment aconsegueix és relatar la complexitat de la vida en parella de la seva  generació, el comprovar que amb el pas del temps  estàs vivint la vida d'una altra persona en lloc de la teua i el que costa trencar lligams i començar-ne una de nova, perquè un dia t'adonés que, aquell o aquella, en qui portes convivint més de quatorze anys, s'ha convertit en un autèntic desconegut per tu .


-No t'està fent patir conscientment, Bernat, d'això en pots estar segur. Però hi ha reaccions nostres que mos surten de l'úter, que no mos passen pekl cervell, i que no les podem controlar. O no les sabem controlar.
Podria continuar llegint -330ml- però el que vull dir ara ja no m'ho sé de memòria.
-Són sentiments molt animals, saps? No som complicades perquè sí, i aquesta complexitat també mos sorprén, a nantros, no et pensis, però així som, i així filtrem lo que mos passe a la vida. I a vegades actuem com si valtros haguéssiu de tindre clarividència, perquè no mos figurem l'enigma que podem arribar a ser, en segons quines situacions, per a un cervell que està estructurat d'una manera diferent a la nostra. I valtros no en teniu cap culpa, encara que la patiu. I nantros potser tampoc, mentre no siguem conscients d'aquesta diferència. a vegades és molt injust, perquè us exigim que hi veigueu clar amb un calidoscopi, és un símil molt idiota, però... a vegades penso que en segons quines circumstàncies no mos anirie malament un traductor simultani.
Jo és que no sé d'on coi les trec, aquestes teories. Em sonen d'algun Youtube d'aquells que t'envien els col·legues els dilluns ociosos. Espero que el Bernat no hagi rebut els mateixos que jo. De moment, quan aixeco el cap, em trobo les seues ninetes esbandides, perforant-me a mil metres de profunditat.
-Continua , Èlia.
Bec un glop nerviós de la pepsi que de poc que no em surt pel nas. És plena fins dalt.
_Noo, ja està. no sé si lo que hai dit te serveix de res, me n'hai anat una mica per les rames.(pag 222)

Prou retallades!

MEMORIAL DE GREUGES DAVANT LES POLÍTIQUES DEL GOVERN DE LA GENERALITAT

Les organitzacions socials que formem la Plataforma Prou Retallades, des dels àmbits de la salut, l’educació, el món del treball, la cultura, l’associacionisme veïnal, juvenil, de la gent gran i cívic del nostre país, presentem el memorial de greuges de les polítiques injustes de retallades indiscriminades i els increments de preus que perjudiquen fonamentalment les classes populars, que el Govern de la Generalitat de Catalunya situa en la proposta de pressupostos per a l’any 2012 i suposen un atac a l’actual model d’Estat de Benestar.

Exigim el reconeixement del dret a la protecció de la salut igual per a tothom. Defensem el servei nacional de salut públic i de qualitat!

Per això diem:

• No al tancament indiscriminat de serveis de salut públics,  als increments de les llistes d’espera i a la pèrdua de qualitat d’aquests serveis.
• No al trossejament de l’ICS perquè representa un pas més en la seva desintegració i reducció de la participació del servei públic de salut.
• No al repagament d’un euro per recepta.
• No als acomiadaments i a la precarització dels treballadors i treballadores de la sanitat.
• Demanem l’aplicació d’incompatibilitat en els càrrecs de l’administració pública amb interessos privats i corporatius.

Exigim el dret a l’educació pública, equitativa i de qualitat!

Per això diem:

• No a la paralització de les construccions de nous centres educatius i dels anomenats RAM.
• No a la disminució de professorat.
• No a la reducció dels recursos destinats al pressupost de funcionament dels centres perquè generen seriosos problemes per garantir unes condicions bàsiques de qualitat.
• No a  l'increment de les quotes de les escoles bressol.
• Demanem l’augment de la ràtio professorat/alumnat.

Pel dret a uns serveis públics amb ocupació de qualitat i al servei de les persones!

Per això diem:

• No als acomiadaments dels treballadors i treballadores públics.
• No a la regressió de les seves condicions de treball.
• No a la privatització i a l’externalització de serveis.

Pel dret a l’emancipació juvenil i al treball digne per als joves!

Per això diem:

• No a la supressió dels ajuts al lloguer.
• No a la supressió de noves concessions de la renda bàsica d'emancipació.
• No a l’augment de les taxes universitàries.
• No a la precarització del món laboral juvenil.
• Demanem polítiques actives que garanteixin l’empleabilitat dels i les joves.
• Demanem una educació i formació de qualitat que garanteixi al màxim el seu accés al mercat de treball.

Pel dret a una vida digne per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya

Per això diem:

• No a la pèrdua de poder adquisitiu que afecta a la major part de la ciutadania i, de forma més greu, a les persones que es troben en situacions més vulnerables.
• No a la pèrdua constant del valor de les pensions de la gent gran del nostre país.
• No a l’increment indiscriminat dels preus del transport públic.
• No a la criminalització injustificada de les persones que cobren la Renda Mínima d’Inserció ni a les restriccions en la concessió de la prestació.
• No al desmantellament dels serveis socials a Catalunya.
• No a la demora en l’aplicació de la Llei de la Dependència.
• No a les retallades de personal i a l’augment de ràtios en l’atenció als col·lectius amb més dificultats (tallers ocupacionals, centres d’atenció a persones amb discapacitat, etc.).
• No a la fragmentació i privatització del Servei d’Ocupació de Catalunya i la rebaixa dels seus recursos per a l’atenció a les persones aturades.
• No a la reducció generalitzada de recursos per a les associacions i organitzacions socials del nostre país, que estan limitant dràsticament la seva capacitat i afebleixen seriosament el teixit associatiu i social de Catalunya.
• Demanem una educació i formació de qualitat, que garanteixi al màxim l’accés i el retorn al mercat de treball de les persones en situació d’atur.
• Demanem que es prioritzi la lluita contra l’atur amb accions clares i decidides,  i amb mesures i recursos suficients per a garantir la protecció social de les persones aturades i de les que es troben en dificultats econòmiques.
• Demanem l’establiment d’una Renda Garantida de Ciutadania, tal com estableix l’Estatut de Catalunya, que garanteixi uns ingressos suficients per a les persones en situacions més vulnerables.
• Demanem que s’actuï de manera urgent davant la indefensió dels ciutadans i ciutadanes en relació a les seves hipoteques en cas d’impagament. L’habitatge és un dret i no un privilegi, i ens neguem a continuar sent mercaderia d’aquells bancs i caixes que n’han fet negoci.
• Demanem el desenvolupament de polítiques industrials que afavoreixin l’activitat econòmica i el canvi de model productiu, per lluitar contra l’atur i la precarietat laboral.

La Plataforma Prou Retallades promou aquest memorial de greuges per denunciar que el Govern de la Generalitat utilitza el missatge de la manca de recursos i la necessitat de les retallades per a encobrir una clara estratègia de desmantellament dels serveis públics, afavorir els interessos privatitzadors de determinats grups econòmics i la clara intenció de mercantilitzar aquests serveis. 

Denunciem l’estratègia de justificar les retallades fabricant un consens artificial conforme són inevitables, i instal·lant la por i la resignació entre la ciutadania utilitzant el fals argument de la manca de recursos com a excusa per retallar els drets socials i democràtics de la ciutadania de Catalunya

Denunciem que s’estan creuant totes les línies entre legalitat i legitimitat. Cap partit polític es va presentar amb un programa electoral en el qual s’hi plantegés el desmantellament de l’Estat del Benestar. Per tant, a dia d’avui no es pot fer servir l’argument de la “legitimitat de les urnes” perquè la ciutadania del nostre país no ha estat consultada en aquest sentit. Per tant, demanem al Govern de la Generalitat que actuï amb responsabilitat davant del compromís que va adquirir amb el poble de Catalunya.

Coneixedors de la greu crisi econòmica internacional, europea, i a les quals no en som aliens, reclamem l’aplicació d’un model alternatiu per sortir de la crisi i aturar les agressions contra les persones que s’ha de basar de manera inalienable en la defensa de l’Estat del Benestar com a model de justícia i cohesió socials, i que exigeix de tots els governs una aposta clara i decidida per una fiscalitat justa i mediambientalment solidària que faci pagar a qui més té, perquè l’esforç contributiu al bé comú es faci en funció de la riquesa i els recursos econòmics de cadascú. En aquest mateix sentit, reclamem una aposta clara i decidida per lluitar contra el frau fiscal i l’evasió fiscal. Amb una fiscalitat justa i la lluita contra el frau, els governs podrien recaptar milers de milions d’euros que farien innecessàries les actuals agressions a l’Estat del  Benestar i la cohesió social. Tenim mecanismes per equilibrar financerament el món i l’impost sobre les transaccions financeres, n’és un.

Amb la complicitat dels poders públics i els organismes europeus i internacionals, el sistema financer segueix rebent suport amb mesures per garantir la remuneració dels interessos dels mercats financers i bancaris, mentre s’ataca el model social europeu cedint a les exigències del sistema financer internacional i es deixen de banda les necessitats dels ciutadans i ciutadanes. I, mentrestant, cap dels directius responsables de les actuacions d’aquestes entitats financeres ha assumit les responsabilitats de la situació actual.

Per tot això, des de la Plataforma Prou Retallades volem fer sentir arreu que hi ha una altra manera de fer les coses i que hi ha recursos econòmics que no s’estan recaptant i que farien innecessàries aquestes polítiques d’ajust tant dures i injustes i les agressions als drets socials i laborals de la ciutadania del nostre país. I, insistim, aquests recursos permetrien una aposta clara per part del Govern en la creació d'ocupació i la garantia de la protecció social de les persones aturades tenint en compte l’alarmant índex d’atur que no para d’augmentar al nostre país.

Hi ha alternatives, per això denunciem el sentiment de resignació que es vol inculcar a la ciutadania de Catalunya des d’espais públics i privats, i que només respon a interessos particulars i corporatius. L’Estat del Benestar és un pilar fonamental de la nostra idiosincràsia com a poble i del model d’una Catalunya i un país de convivència i cohesió social, i que exigeix poder construir el seu futur sobre les bases de la solidaritat i la justícia social.

Contra les agressions a l’Estat del Benestar, continuem en acció!

Els nostres drets no es toquen! Prou retallades!

L'espiera

Francesca Aliern

Vora l'Ebre i a la Catalunya de començament de segle, on la gent adinerada de les cases benestants eren els ames i senyors de les terres, les cases i les vides del seus treballadors.
Unes vides impecables on tot està permès, perquè tot es calla, el servents i tots aquells  que treballen  per a ells, viuen cecs i muts preveient i confirmant tot el que passa però,si cal, negant l'evidencia.
Un assassinats posen el poble en alerta i la por i el silenci es converteixen en protagonistes. Cal buscar culpables per asserenar els ànims i no fa falta massa perspicàcia per encertar qui acabarà pagant els plats trencats i qui en sortirà sense marca.
Una bona novel·la per entendre d'on venim i més en aquests temps que sembla que tornem a desfer el camí.
"Donava a entendre que només la preocupaven les plantes, però en realitat seguia punxant-lo per sostreure-li qualsevol moviment fora de context de son fill. Però ell havia de ser viu, nadar i guardar la roba, fer-se el sord i el mut en el moment oportú, així que es limità a traure el fullam sec que s'amuntegava dins la sèquia. La dona no va continuar per aquell camí. L'home va respirar alleujat. Naturalment que li podia aclarir algun dubte, però aquests no eren agradables. podria començar per dir-li que l'Enric era calcat a son pare, que es va passar la vida clavant les banyes a aquella venerable senyora. Anava expressament a Barcelona per gaudir de bones festes en companyia de les millors meretrius de la ciutat. Quan ell l'anava a recollir al baixador del tren, veia un home cansat, ullerós i fins un poc més prim. I aprofitant-se de la misèria, només li calia escollir la treballadora que més li agradés per emportar-se-la a un habitacle que era just darrera de la fàbrica de dolços. Tenia predilecció per les jovenetes, per aquelles vèrgens de cos i ànima que respiraven l'alè febrós d'aquell home, que amb la llengua solcava camins sobre la seua nuesa estremida. també era protagonista d'altres històries inconfessables que s'havien convertit en un secret que coneixia tot el poble. Però els veïns callaven. l'any era massa llarg si no es comptava amb un jornal. I la família s'havia d'alimentar cada dia." (pag 40)

Jo confeso

Jaume Cabré

Jo confesso, que durant la lectura d'aquest llibre he experimentat sensacions  de tota mena. Saltant del present al passat i d'una història    a una altra història que sembla que no tenen res en comú però lligades amb un fil conductor que ho condiciona   tot. 

Explicant  la vida de l'Adrià Ardèvol  i moltes vides que es correlacionen amb  la seva, ens demostra, l'autor,   que tot el que ha passat un dia llunyà pot tenir repercussió en el present, moltes vegades  sense entendre  el perquè. 

Es serveix d'un violí amb nom propi  per fer un retrat d'una Europa que encara avui no sap on va  i que sembla ser que es prepara per tornar a ser protagonista, en aquest moments, no sabem ben bé de què.

"Res no té sentit, Déu no existeix i els homes han de defensar-se com poden dels estralls del temps. Mira, amic dilecte: n'estic tan segur, del pas que vaig fer, que l'acabo de completar fa unes quantes setmanes: m'he allistat a l'exèrcit del poble. resumint, podria dir que he canviat la sotana pel fusell. Sóc més útil mirant de salvar la meva gent del Mal. Els dubtes s'han esvaït, amic Ardèvol. fa anys parlava del Mal, el Maligne, el diable...i era incapaç d'entendre la naturalesa del Mal i mirava de fer disquisicions sobre el mal de culpa, el mal de pena, el mal metafísic, el mal físic, el mal absolut i el mal relatiu i, sobretot, la causa eficient del mal. I després de tants estudis, després de donar-hi voltes, resultava que havia d'escoltar en confessió les beguines de la meva parròquia que es confessaven de l'horrible delicte de no haver estat prou estrictes en l'observació del dejuni des de mitjanit abans de combregar. déu meu, el meu interior em deia no pot ser, no pot ser. Drago: estàs perdent la raó de ser de la teva vida, si és que vols continuar sent útil per a la humanitat. Me'n vaig adonar del tot quan una ,mare em va dir com és que Déu permet que la meva filleta es mori amb tants dolors, mossèn; com és que Déu no intervé per aturar-ho. I jo no tenia cap resposta i em vaig descobrir fent-jli un sermó sobre la causa eficient del Mal, fins que vaig callar, avergonyit. Li vaig dir no ho sé, Andreja, perdona'm però no ho sé. Potser et faré riure, benvolgut Fèlix Ardèvol, tu que m'escrius cartes llarguíssimes defensant el cinisme egoista en que has convertit la teva vida, segons dius. Els dubtes m'escanyen perquè em trobava indefens davant les llàgrimes; però ara ja no. Ja sé on és el Mal. fins i tot, el Mal absolut. Es diu Himmler. Es diu Hitler. Es diu Pavelic. Es diu Luburic i el seu invent macabre de Jasenovac. Es diu Shutzstaffel i Abwehr. La guerra posa en relleu la part més bestial de la naturalesa humana. però el Mal existeix abans de la guerra i no depèn de cap entelèquia sinó de les persones. per això el meu company inseparable des de fa unes setmanes és un fusell amb mira telescòpica perquè el comandament ha decidit que sóc bon tirador. Aviat entrarem en combat. llavors escapçaré el Mal tret a tret i no em fa nosa pensar-ho. Mentre el que tingui a les coordenades del punt de mira sigui un nazi, un ústaixa o, simplement, i que déu em perdoni, un soldat enemic."(pag 552, 553)

són 998 pagines, si en voleu més caldrà que us hi poseu i aquests nadals són una bona ocasió

Sacrificis

Ja qui diu que hauríem d’estar contents perquè som uns privilegiats, vivim en el primer món, tenim llum, menjar i no hem de fer km per anar a buscar aigua cada matí.

Jo també ho penso, i és per això que he fet de la meva vida un clam a favor d’aquells que pateixen necessitats. Sempre he pensat que havia de fer quelcom per ajudar-los, i sempre que he pogut ho he fet.

La igualtat entre totes les persones del planeta m’ha preocupat i em preocupa, com a molta gent, és injust que uns tinguin tant i uns altres tant poc. Jo tenia la meua particular manera de solucionar-ho: s’havia de repartir, tots podíem destinar una petita part dels nostres sous i dedicar-lo a acabar amb les hambrunes del món, a aportar tecnologia,  inclòs els hi podíem dedicar uns dies de les nostres vacances o un any sencer de la nostra vida, i a més era partidària de que es fes obligatòriament . La qüestió era arribar a la igualtat.

Hauria estat tan fàcil, només era qüestió de proposar-nos-ho.

Tan fàcil com ho és ara destinar una part dels nostres sous a rescatar  bancs, a pagar obres faraòniques que no s’haurien d’haver començat mai, a mantenir els  sous milionaris de polítics i expolítics, a conservar  una monarquia medieval i per tan terriblement desfasada, i...al seu exercit, per no parlar de tot aquell diner  que destinem al luxe de l’església, quan són els primers que haurien de donar exemple.

Sens dubte no ens doldria tant el 10 per cent del nostre sou si ho féssim amb la certesa que es destinaria a solucionar problemes de veritat i poguéssim deixar de percebre que vivim en un món injust.

Les xifres hi són i per tant la solució també.

Ara ens descomptaran un tant per cent  del nostre sou i no només no solucionarem res sinó que  participarem a incrementar   la desigualtat entre tots els qui habitem el planeta, essent  nosaltres cada dia més pobres i condemnant, aquells que ja ho eren, a tenir encara menys oportunitats i a deixar-los morir de fam.

Sembla que els nostres ideals es van  perdent així com va en augment la pocavergonya  d’aquells que ens governen.